Oliveres i ametllers

Un bonic poema del malagueny Manuel Alcántara: No pensar nunca en la muerte y dejar irse las tardes mirando cómo atardece. Ver toda la mar enfrente y no estar triste por nada mientras el sol se arrepiente. Y morirme de repente el día menos pensado. Ese en el que pienso siempre. Si us agrada, encara és més bonic cantat per la Mayte Martín: https://youtu.be/ylgCIWd6sLE?is=Ux5HNQ94NQmNfiZ6

L'any 1952, Josep Palau i Fabre publicava aquest «Cant espiritual» dins el seu poemari Llibres de l'alquimista . Sempre hi penso quan es parla de què significa creure, d'on és la frontera entre la creença i la no-creença, si és que n'hi ha. Cant espiritual No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà  tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? No crec en tu, Senyor,...

No sé si coneixeu la bellíssima cançó de Jorge Fandermole «Oración del remaso». Us deixo aquí la lletra, però no us quedeu només amb ella, i aneu a buscar-ne la música. No us decebrà. Soy de la orilla brava del agua turbia y la correntada que baja hermosa por su barrosa profundidad. Soy un paisano serio, soy gente del remanso Valerio que es donde el cielo remonta el vuelo en el Paraná.   Tengo el color del río y su misma voz en mi canto sigo el agua mansa y su suave danza en el corazón. Pero a veces oscura va turbulenta en la ciega hondura y se hace brillo en este cuchillo de pescador.   Cristo de las redes no nos abandones y en los espineles déjanos tus dones.   No pienses que nos perdiste, es que la pobreza nos pone tristes, la sangre tensa y uno no piensa más que en morir. Agua del río viejo, llévate pronto este canto lejos que está aclarando y vamos pescando para vivir.   Llevo mi sombra alerta sobre la escama del agua abierta y en el reposo vertiginoso del espin...

Divisa per a l'excursionista contemplatiu: que tota muntanya sigui un Sinaí, i que tota vall sigui una vall del Jordà.

Deia Lluís Maria Xirinacs: «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts». I ara m'adono que això podria ben ser el pal de paller de la meva eclesiologia. 

Crec que les vides són complicades, que arribem aquí sense manual d'instruccions, i que mirem de sortir-nos-en tan bé com podem. Crec que els humans intuïm que hi ha alguna cosa més, més enllà del que podem percebre o comprendre.  Per poder aprofundir en això que intuïm, com que sense percepció o comprensió no ens és possible fer-ho, ens dotem de metàfores, o d'hipòtesis de treball. Quan aquestes metàfores o hipòtesis de treball les transmetem de generació en generació, i les anem enriquint culturalment, esdevenen religions. Les religions acumulen la saviesa de totes les persones que històricament les han viscudes i enriquides. Però, perquè al final tot el seu fons prové simplement d'intuïcions humanes, totes les religions són igual de veritables i igual de falses. Cadascú (si ho vol) ha de trobar aquella religió que li sigui més propera a la seva manera de pensar i als seus valors. També acabar-se-la d'ajustar per fer-se-la seva (i, així, anar-la enriquint per a les pr...