No pensar nunca en la muerte

Un bonic poema del malagueny Manuel Alcántara:


No pensar nunca en la muerte
y dejar irse las tardes
mirando cómo atardece.

Ver toda la mar enfrente
y no estar triste por nada
mientras el sol se arrepiente.

Y morirme de repente
el día menos pensado.
Ese en el que pienso siempre.


Si us agrada, encara és més bonic cantat per la Mayte Martín: https://youtu.be/ylgCIWd6sLE?is=Ux5HNQ94NQmNfiZ6


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Credo

Crec que les vides són complicades, que arribem aquí sense manual d'instruccions, i que mirem de sortir-nos-en tan bé com podem. Crec que els humans intuïm que hi ha alguna cosa més, més enllà del que podem percebre o comprendre.  Per poder aprofundir en això que intuïm, com que sense percepció o comprensió no ens és possible fer-ho, ens dotem de metàfores, o d'hipòtesis de treball. Quan aquestes metàfores o hipòtesis de treball les transmetem de generació en generació, i les anem enriquint culturalment, esdevenen religions. Les religions acumulen la saviesa de totes les persones que històricament les han viscudes i enriquides. Però, perquè al final tot el seu fons prové simplement d'intuïcions humanes, totes les religions són igual de veritables i igual de falses. Cadascú (si ho vol) ha de trobar aquella religió que li sigui més propera a la seva manera de pensar i als seus valors. També acabar-se-la d'ajustar per fer-se-la seva (i, així, anar-la enriquint per a les pr...
Més informació

Oración del remanso

No sé si coneixeu la bellíssima cançó de Jorge Fandermole «Oración del remaso». Us deixo aquí la lletra, però no us quedeu només amb ella, i aneu a buscar-ne la música. No us decebrà. Soy de la orilla brava del agua turbia y la correntada que baja hermosa por su barrosa profundidad. Soy un paisano serio, soy gente del remanso Valerio que es donde el cielo remonta el vuelo en el Paraná.   Tengo el color del río y su misma voz en mi canto sigo el agua mansa y su suave danza en el corazón. Pero a veces oscura va turbulenta en la ciega hondura y se hace brillo en este cuchillo de pescador.   Cristo de las redes no nos abandones y en los espineles déjanos tus dones.   No pienses que nos perdiste, es que la pobreza nos pone tristes, la sangre tensa y uno no piensa más que en morir. Agua del río viejo, llévate pronto este canto lejos que está aclarando y vamos pescando para vivir.   Llevo mi sombra alerta sobre la escama del agua abierta y en el reposo vertiginoso del espin...
Més informació